Projecte Ortega

• Yo soy yo y mi circunstancia, si no la salvo a ella, no me salvo yo […]; mi vida consiste en que yo me encuentro forzado a existir en una circunstancia determinada. No hay vida en abstracto. Vivir es haber caído prisionero de un contorno inexorable. Se vive aquí y ahora. La vida es, en este sentido, absoluta actualidad.

Així començaríem un instagram amb Ortega. Però hem de pensar què significa circumstància, perquè hi ha el perill (el risc que no val la pena assumir) d'entendre la circumstància com allò que és inexorable. És cert que és la nostra (cadascú la seva), que no ha estat escollida. Per això no ens han d'enganyar els discursos que ens diuen que tot és possible, que tot depèn de nosaltres. Però tampoc és una circumstància que ens atrapi i ens determini a una situació. Per això menys hi cab un lament sobre la pròpia circumstància, un victimitzar-se i eludir les pròpies responsabilitats emparant-nos en "les circumstàncies" (i plànyer-se a un mateix). Recordau allò que Ortega diu del pensament, del moviment de pensar: és inquietud. No estar-se quiet: perquè un pensament que no es pensa, no és tal, i per això està en constant moviment, qüestionament.
No estar-se quiet en la circumstància, exercir aquesta inquietud que ens caracteritza als éssers humans, no deixar-se travar. Trobar les possibilitats per saltar.

• Sobre estas posibilidades de ser importa decir lo siguiente: 1) Que tampoco me son regaladas, sino que tengo que inventármelas, sea originalmente, sea por recepción de los demás hombres incluidos en mi vida. Invento proyectos de hacer y de ser en vista de las circunstancias. Esto es lo único que encuentro y que me es dado: la circunstancia.

La circumstància tan sols és el sòl des del qual elaborar el propi projecte. Decidir cap allà on ens pro-jectam, perquè nosaltres som projectils: la vida humana és projecte (mai res acabat, sinó sempre un apuntar cap a). Un programa (un escriure -grama- la vida cap a -pro- un sentit, definit per nosaltres).

• La vida que nos es dada tiene sus minutos contados y, además, nos es dada vacía. Queramos o no tenemos que llenarla por nuestra cuenta; esto es, tenemos que ocuparla de este o del otro modo. Por ello la sustancia de cada vida reside en sus ocupaciones. Al animal no sólo le es dada la vida, sino también el repertorio invariable de su conducta. Sin intervención suya, los instintos le dan ya resuelto lo que va a hacer y evitar. Por eso no puede decirse del animal que se ocupa en esto o en lo otro. Su vida no ha estado nunca vacía, indeterminada. Pero el hombre es un animal que perdió el sistema de sus instintos o, lo que es igual, que conserva de ellos sólo residuos y muñones incapaces de imponerle un plan de comportamiento. Al encontrarse existiendo se encuentra ante un pavoroso vacío. No sabe qué hacer; tiene él mismo que inventarse sus quehaceres y ocupaciones. Si contase con un tiempo infinito ante sí, no importaría mayormente: podría ir haciendo cuanto se le ocurriese, ensayando, una tras otra, todas las ocupaciones imaginables. Pero -¡ahí está!- la vida es breve y urgente; consiste sobre todo en prisa, y no hay más remedio que escoger un programa de existencia, con exclusión de los restantes; renunciar a ser una cosa para poder ser otra; en suma, preferir unas ocupaciones a las demás.

Triar és renunciar, però a la vegada és voler (voluntat de poder?). Per això hi haurà alguns dels vostres companys que es quedaran quiets, que s'instal·laran a la seva circumstància i faran allò que estan determinats a fer. Alguns, algunes, de vosaltres, però, us apropiareu de la vostra circumstància. Encara que ens limiti. No podreu tal vegada estudiar a la universitat que ansiàveu, perquè la circumstància també és material o econòmica, no podreu fer un Erasmus sense haver de fer números i preocupar-vos de si tendreu assegurades totes les despeses,... perquè no ho teniu tot regalat; però el que importa és que no us estareu quiets en la vostra circumstància.

Per això arribareu allà on havíeu d'arribar. I no en aquell sentit heterònom que vam parlar a l'aula: el d'arribar enfora... Perquè enfora en el sentit convencional hi arriben aquells que no han de preocupar-se mai per la seva circumstància. Que els és suficient quedar-se quiets i fer tot el que poden fer (estudiar aquí o allà, viatjar aquí o allà, viure aquí o allà). D'on s'han allunyat, no obstant?

Però alguns, algunes, heu triat la inquietud. Fer el que voleu fer, malgrat tot. Sense resignació. Preferint unes ocupacions a les altres.